Nous avenços per controlar el 'P. Vivax', el paràsit de la malària més estès

Dr. Ivo Mueller, professor de recerca al Centre de Recerca en Salut Internacional de Barcelona (CRESIB) i president del comitè científic de la conferència internacional 'Advances in Plasmodium vivax Malaria Research' organitzada per la New York Academy of Sciences (NYAS), la Fundació "la Caixa", B·Debate, l'Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) i el CRESIB

L'investigador suís Ivo Mueller, expert en malària, a la seu d'ISGlobal-CRESIB
18/07/2013

Arreu del món hi ha 2.800 milions de persones en situació de risc d’infecció de la malària a causa del paràsit Plasmodium vivax (P. vivax) i cada any es diagnostiquen entre 100 i 300 milions de nous casos, la majoria a la regió d’Àsia-Pacífic i a tot Amèrica. Tot i que es tracta del paràsit causant de la malària més estès geogràficament, el P. vivax ha estat a l’ombra del P. falciparum, que és més letal. El fet d’haver-lo negligit és per la percepció que el P. vivax era un paràsit benigne que provocava poques morts i, per tant, es considerava que tenia menys importància per a la salut pública. A més a més, com que no ha estat possible fer-ne cultius in vitro, pocs investigadors han treballat per conèixer els reptes biològics específics que planteja aquesta espècie.

Els darrers 40 anys, les inversions en estudis d’R+D del P. vivax han estat insuficients (aproximadament el 5% del finançament total de l’R+D sobre la malària) i consegüentment només s’ha pogut avançar en la recerca científica de manera limitada.

La diferència entre el P. vivax i el P. falciparum és que el primer produeix formes hepàtiques persistents, anomenades hipnozoïts, que poden provocar recaigudes. Aquestes formes poden romandre dorments durant setmanes, mesos o anys i reactivar-se i causar noves infeccions a la sang i malalties clíniques. Encara no existeix cap eina de diagnosi capaç de detectar la presència d’hipnozoïts i només hi ha un medicament, la primaquina, que té més de 50 anys, que es pot administrar per a casos greus. Malauradament, el tractament amb primaquina requereix 14 dosis i pot provocar hemòlisi aguda a les persones amb deficiència de G6-PD. Així, doncs, pocs pacients al món afectats pel P. vivax reben un tractament adequat contra els hipnozoïts. A més a més, la diversitat i el comportament complex dels mosquits Anopheles no africans fa que les mesures aplicades habitualment per controlar els vectors, com ara la polvorització residual en espais tancats o les mosquiteres amarades d’insecticida, siguin menys efectives contra el P. vivax.

La crida que es va dur a terme l’any 2007 per restablir l’eradicació de la malària com a objectiu mundial a llarg termini ha reorientat l’atenció vers el P. vivax. Aquest paràsit té una presència predominant als països asiàtics i americans, on sembla que l’eliminació és més fàcil d’assolir, però un estudi sobre l’R+D necessària per eradicar la malària, dirigit pel professor Pedro L. Alonso de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), ha destacat una carència notable d’eines per combatre’l.

Per tal de resoldre la manca d’atenció sobre l’R+D del P. vivax, el 2002 es va celebrar a Bangkok el primer congrés mundial sobre els avenços en la recerca de la malària causada per aquest paràsit. Tant en aquella edició com en les posteriors (el 2005 a Washington i el 2009 a Panamà) es van desmuntar molts dels mites, ja que diversos estudis epidemiològics i analítics van il·lustrar l’enorme càrrega mundial del P. vivax i estudis clínics van evidenciar la seva gravetat i que s’estava estenent a escala mundial la resistència al medicament més utilitzat. D’altra banda, la seqüenciació del seu genoma va donar l’impuls per estudiar la biologia dels sistemes del paràsit, mentre que els avenços en els models animals i els assajos ex vivo van facilitar molt els estudis de recerca bàsica. Aquests progressos i una agenda de recerca clarament definida van fer possible que se celebrés el quart congrés internacional sobre el P. vivax a Barcelona els dies 28 i 29 de maig d’aquest any.

En el congrés de Barcelona, 160 científics de 24 països van repassar els avenços més recents. En el discurs d’obertura, juntament amb el Dr. Rob Newman del Programa Mundial sobre Malària de l’OMS, vam remarcar l’important augment de publicacions d’estudis de recerca sobre el P. vivax —i en menor escala l’increment del finançament de l’R+D— i l’avenç significatiu a l’hora de controlar-lo i eliminar-lo, especialment als països mediterranis orientals i a Àsia. Per accelerar aquest procés, per primera vegada en la seva història, l’OMS desenvoluparà un marc polític específic que indicarà que el P. vivax ja forma part de l’agenda mundial de control i eradicació de la malària.

Entre els resultats de recerca més destacats que es van presentar al congrés trobem la primera demostració experimental de reactivar els hipnozoïts del P. vivax en un sistema de cultiu in vitro, a càrrec del Dr. Dominque Mazier de l’Institut Pasteur de París, i un model nou de fetge de ratolí humanitzat del Dr. Stefan Kappe del Seattle Biomedical Research Institute (SBRI).

Els investigadors d’ISGlobal i de l’Institut de Recerca Mèdica de Papua Nova Guinea van demostrar en estudis clínics que els hipnozoïts contribueixen fins a un 80% en la càrrega total de les infeccions a causa del P. vivax. Aquests resultats constitueixen avenços significatius perquè puguem estudiar la biologia dels hipnozoïts i desenvolupar nous medicaments per tractar els estats dorments que provoca aquest paràsit.

Amb diversos estudis a la mà, el professor ICREA Hernando del Portillo d’ISGlobal i altres col·legues del Brasil van demostrar de manera concloent l’adhesió de glòbuls vermells infectats pel P. vivax tant al teixit de la melsa com als glòbuls vermells no infectats, la qual cosa refuta la idea que el P. vivax és un paràsit no segrestant. El Dr. James McCarthy d’Austràlia va descriure un nou sistema d’estadis a la sang experimentals en voluntaris humans que podien tenir un paper essencial en les proves clíniques de nous medicaments i vacunes. Finalment, i no per això menys important, el Dr. Paul Sharp de la Universitat d’Edimburg va presentar dades relatives a la genètica de l’evolució sobre infeccions semblants a les provocades pel P. vivax en grans primats que confirmen l’origen africà del paràsit en humans.

Tots aquests resultats proven que l’augment del finançament per a la recerca ha accelerat l’obtenció de resultats sobre aquest paràsit, i s’està començant a traduir en noves eines.