1. L’evolució i les anàlisis dels genomes

"Estem tractant de tenir una visió unificada entre la selecció natural vista des dels reportatges naturalistes de National Geographic i la que veiem des de la genètica", va assegurar Jaume Bertranpetit. Per a això, laboratoris de moltes parts del món treballen comparant milions i milions de dades: busquen canvis en la seqüència de lletres de l'ADN que es mostrin consistentment diferents entre les actuals poblacions i/o comparen la nostra informació genètica amb la qual tenim dels nostres avantpassats. Després tracten d'establir a què es deuen aquests canvis, si van suposar un avantatge o si simplement es van acumular sense més: intenten saber si es van seleccionar. I, en aquest cas, per què.

Els canvis que es poden donar són múltiples, i no sempre són senzills d'identificar. De vegades són mutacions puntuals, canvis en un únic gen que resulten beneficiosos segons el context. És el que va permetre a una gran part de la població moderna seguir bevent llet sense problemes durant tota la seva vida: fa uns 10.000 anys, un sol canvi genètic (encara que poden ser diversos) va permetre que la lactasa – la proteïna encarregada de digerir-la – pogués fabricar-se durant tota la vida i no només durant la primera infància, com ens passava abans (i com és habitual en la naturalesa). L'avantatge era important, tenint en compte que ja existia la ramaderia, i la mutació es va seleccionar a la població europea fins al punt que entre el 60 i el 90% dels europeus som ara portadors d'aquesta mutació.

De vegades, en canvi, els canvis afecten múltiples gens, i és la suma dels seus efectes els que donen el resultat final. Això sol ser més difícil d'estudiar, i és el que passa amb el canvi en el color de pell. A mesura que els humans ens allunyem de l'equador i rebem menys llum solar la nostra pell tendeix a ser més clara, molt possiblement per optimitzar aquesta llum i així fabricar vitamina D, molt escassa en general a través de la dieta.

En altres ocasions, les "novetats" genètiques vénen "prestades" d'altres espècies. Alguns dels nostres gens provenen dels nostres encreuaments amb humans antics com els neandertals o els deníssovans. És el que es coneix com a introgressió.

Els mecanismes són múltiples, i les formes d'establir si hi ha hagut una veritable selecció resulten complexes. Per Aida Andrés, investigadora al Max Planck Institute for Evolutionary Anthropology de Leipzig, a Alemanya, "està clar que d’ençà que els humans vam sortir d'Àfrica s'han produït adaptacions a nous entorns, tot i que en global la diversitat és molt poca". Elena Bosch suggereix la possibilitat que "potser la selecció hi és, però no tenim els mètodes per identificar els canvis o per explicar-los". I afegeix: "Si tenim en compte tots els laboratoris treballant en el tema i la quantitat de genomes seqüenciats, no estem tenint molt èxit. Però cada senyal és interessant i fantàstica".