2. L'evolució d’un tumor i les seves firmes genètiques
A mesura que una cèl·lula tumoral es va dividint, les seves cèl·lules filles van acumulant mutacions que poden ser diferents a les de les seves progenitores. Al final, resulta un conglomerat més o menys heterogeni la variabilitat de la qual marcarà si les cèl·lules són sensibles a un tractament i fins i tot si podran resistir i fer ressorgir de nou el tumor després d'un aparent èxit inicial.
El 2011, el grup d'Elaine Mardis, professora de Genètica i Medicina a la Washington University School of Medicine, va participar en la primera seqüenciació genètica completa d'un cas de leucèmia al llarg del temps. El seu estudi va permetre comprovar quines cèl·lules responien al tractament i quines se n’escapaven. Ara els seus estudis són més ambiciosos –si és que això és possible. "En la leucèmia mieloide aguda hi ha molt pocs marcadors que ens indiquin el pronòstic, més enllà de si respon bé o no a la quimioteràpia. La genòmica ens pot ajudar a millorar-ho", va comentar Mardis. Per això han estudiat el perfil genètic tumoral de més de 70 pacients amb leucèmia. El que han vist és que si al mes persisteixen almenys un 5% de cèl·lules amb determinades mutacions, el seu pronòstic és molt pitjor. Això pot ajudar a classificar els pacients per saber si necessiten nous tractaments abans que el tumor torni a aparèixer.
L'auge de les tècniques de seqüenciació genètica i les eines informàtiques està aportant de mica en mica grans quantitats d'informació sobre els tumors. El càncer no és una única malaltia, es parla que hi ha almenys 200 tipus diferents i en realitat hi ha tants tumors com pacients. Però uns són més semblants a d’altres, d'aquí la necessitat d'agrupar-los, perquè en teoria cada grup respondrà millor a un o altre tractament. Un exemple d'aquestes anàlisis s'ha fet amb el càncer de còlon: el grup de Rodrigo Dienstmann, oncòleg i director del Oncology Data Science (ODysSey) Group a l'Institut d'Oncologia de la Vall d'Hebron, ha estudiat a gran escala la genètica de més de 4000 d'aquests tumors i ha establert 4 grups diferents, amb característiques particulars en cada un d'ells i amb un pronòstic diferent després del tractament.
Una altra forma d'agrupar-los és buscar firmes d'uns pocs gens les alteracions dels quals marquen la seva agressivitat i, en ocasions, la seva resposta a determinats fàrmacs. En el càncer de còlon, diverses d'aquestes firmes porten el nom de Ramón Salazar, cap del departament d'Oncologia Mèdica a l'ICO.
Però en certs casos no n’hi ha prou amb analitzar el tumor, també s'ha d'estudiar el seu microentorn, el teixit que l'envolta i en el qual s'assenta. Així ho assegura Eduard Batlle, coordinador del Programa d'Oncologia a l'Institut de Recerca de Barcelona. Segons Batlle, almenys en el càncer de còlon, "la tendència d'un tumor a fer metàstasi no depèn tant del càncer en si com del teixit que sosté el tumor". El que han vist és que la majoria dels gens que prediuen una recaiguda estan actius al microentorn del càncer, i que la gran majoria s'activen per mitjà d'una molècula anomenada TGF-β. Per això treballen ja en fàrmacs que la inhibeixin.
ELS MODELS DEL CÀNCER
Per estudiar noves teràpies és essencial el paper dels assaigs clínics. Però abans d'arribar a provar un fàrmac en pacients cal prèviament investigar el màxim possible cada fàrmac al laboratori.
Una de les primeres formes d'analitzar com funciona i com es comporta una teràpia és provar-la en línies cel·lulars, cultius en plaques de cèl·lules tumorals immortalitzades. Però aquest és només un primer pas, molt allunyat de la realitat clínica.
Per acostar-se una mica més al "món real" s'utilitzen models coneguts com “xenografts”: fragments de tumors de pacients col·locats en ratolins de laboratori. Aquests models són àmpliament utilitzats, per exemple, pel grup de Carlos Caldas, professor d'oncologia a la Universitat de Cambridge. Fent servir grans col·leccions d'aquests models han estudiat múltiples característiques de diversos tumors: les seves mutacions, la seva epigenètica, la seva heterogeneïtat. I també busquen nous fàrmacs i combinacions eficaces per mutacions específiques.
Un pas més enllà són el que es coneix com Orthoxenografts, un model que consisteix a implantar el tumor d'un pacient en l'òrgan corresponent del ratolí, reproduint així més fidelment la seva biologia. Un dels màxims experts en aquest model és Alberto Villanueva, responsable del grup de Quimioresistència a l'ICO i cofundador de l'spin-off Xenopat, centrada en la generació d'aquests models. El seu ús permet, no només investigar el paper de diferents fàrmacs en tumors particulars, sinó també reproduir el curs clínic d'un pacient en concret. Introduint un fragment del seu tumor en una sèrie de ratolins es poden assajar diversos tractaments en paral·lel per intentar identificar quin és més eficaç.