3. La inmunoteràpia contra el càncer: la gran esperança
Tot i que el paper de les nostres defenses contra el càncer es coneix des de finals del segle XIX, ha estat en els últims cinc anys quan la immunoteràpia s'ha consolidat com la nova gran esperança contra el càncer.
El nostre sistema immunitari està constantment vigilant l'aparició de presències estranyes. Quan un tumor s'origina, les seves mutacions el fan ja diferent a la resta de les nostres cèl·lules i les defenses lluiten per eliminar-lo. Però en algun moment donat poden fracassar perquè el càncer troba camins per alliberar-se’n.
Un d'aquests camins és cobrir-se d'una espècie de capa d'invisibilitat. Per fer-ho tenen a la seva superfície molècules com l'anomenada PD-L1, que en unir-se a les seves complementàries en els limfòcits del sistema de defensa, anul·len la seva acció. Uns dels fàrmacs més prometedors són els anomenats inhibidors de punt de control immunitaris: anticossos que bloquegen aquesta capacitat tumoral. La seva introducció ha estat particularment eficaç a l'hora de tractar el melanoma (el càncer de pell més agressiu), i també semblen actuar en tumors com els de pulmó o ronyó. En gran part per això la immunoteràpia contra el càncer va ser triada el 2013 com l'avenç científic més important de l'any segons la revista Science.
Però hi ha un altre tipus de tumors en els quals aquests fàrmacs no sembla que funcionin, i no se sap exactament la raó. El grup de Michael Karin, professor de Microbiologia a la Universitat de Califòrnia, investiga les possibles causes en tumors com els de pròstata, fetge o pàncrees. "El sistema immunitari lluita contra el càncer i certes quimioteràpies el poden ajudar a reconèixer-lo", va assegurar Karin. Aquesta teoria es basa, en part, en la quimioteràpia que provoca la mort d'una gran quantitat de cèl·lules tumorals i al destruir-les fa que moltes de les seves substàncies estranyes s'alliberin, facilitant que les defenses puguin trobar-les. Però a vegades passa una cosa paradoxal. Com va explicar Karin: "Sona increïble, però alguns limfòcits B (els limfòcits que produeixen anticossos) poden inhibir la lluita que exerceixen els limfòcits T (encarregats de coordinar la resposta immune) contra el tumor provocada per la quimioteràpia". Aquests limfòcits rebels semblen exercir la seva acció a través precisament de la molècula PD-L1 (la capa d'invisibilitat), de manera que "una combinació de quimioteràpia i immunoteràpia, si s'administren al mateix temps, podria ser útil en aquest tipus de tumors", va assegurar.
Una altra forma d'estimular el sistema immunitari contra el càncer són les vacunes. Encara que són una promesa des de fa anys, amb prou feines se n'ha aprovat una contra el càncer de pròstata i la seva eficàcia és més aviat escassa. Però hi ha noves estratègies que busquen augmentar exponencialment la seva força dissenyant vacunes absolutament personalitzades a base de buscar les mutacions presents en cada un dels tumors per determinar aquelles que amb més probabilitat desencadenaran una forta reacció del sistema de defensa. En això treballa el grup de Sebastian Kreiter, director de l'Immune Therapy Development Center (TRON) a la Universitat Johannes Gutenberg de Mainz, i fruit de les seves investigacions han iniciat ja un assaig clínic d'una vacuna personalitzada en pacients amb melanoma.
I hi ha fins i tot una altra pota en l'abordatge de la quimioteràpia. Es tracta d'utilitzar virus oncolítics, virus en principi inofensius que ataquin de manera selectiva les cèl·lules tumorals. En això treballa el grup de Ramón Alemany, líder del Centre de Viroteràpia a l'ICO. "Es busca que la lluita contra el tumor sigui a través del virus, però que aquest també faciliti l'acció del sistema immunitari", va comentar Alemany. D'alguna manera seria una cosa similar al paper de la quimioteràpia, que quan destruiex cèl·lules tumorals les ensenya al mateix temps a les defenses. Però no és senzill, perquè en molts casos els virus no arriben en quantitats adequades i perquè les defenses tendeixen a atacar més al virus que al propi tumor. Per això es treballa en solucions. Algunes d'elles: incubar de forma especial els virus per ocultar-los del sistema immunitari o inserir parts del tumor a la coberta del virus per tal que els ataqui a tots dos alhora.
D'una manera o altra, el futur sembla passar en bona mesura per la immunoteràpia, encara que no en exclusiva. Així ho va assegurar Joaquín Arribas: "en molts casos, el tractament del càncer passarà segurament per una combinació de teràpia immune i de medicina de precisió sobre dianes moleculars".
TAULA RODONA: ELS ACTORS CONTRA EL CÀNCER EN LA RESISTÈNCIA A LES TERÀPIES
En la lluita contra el càncer els avenços científics són indispensables, però també hi tenen un paper fonamental les decisions polítiques i els costos econòmics que comporten els tractaments. Durant el B·Debate va tenir lloc una taula rodona per discutir sobre les dificultats que les noves teràpies i les seves resistències generen a nivell de la sanitat. Van participar-hi diversos actors relacionats amb l'administració, les associacions de pacients, la indústria i els investigadors, i van ser moderats pel periodista Josep Corbella.
Segons Nieves Mijimolle, membre de l’Associació Espanyola contra el Càncer (AECC), "els pacients viuen la malaltia, però també viuen en aquest món, i els tractaments han patit amb la crisi". Uns tractaments cada vegada més cars, a causa del seu complex procés de desenvolupament i producció. Segons Francesc Mitjans, membre de l'associació d'empreses CataloniaBio, "cada fàrmac contra el càncer costa de mitjana uns 1000 milions d'euros". Una dada que l'investigador Alberto Villanueva va voler matisar, entre d’altres coses perquè en aquest càlcul "hi entren també les despeses que suposen altres fàrmacs fallits". Villanueva es va mostrar crític amb part de la investigació, fonamentalment per falta d'interès de la indústria, ja que s'investiga molt més en les resistències als nous fàrmacs tot i que encara amb prou feines es facin servir, "quan encara no sabem els mecanismes de resistència a fàrmacs molt més antics que són avui en dia els que més s'administren" (i que ja han perdut els seus drets de patent).
Una de les crítiques al sistema actual espanyol de recerca és que no s'ha desenvolupat prou la innovació. Per Victoria Ureña, sotsdirectora general de Teràpia Cel·lular i Medicina Regenerativa de l'Institut de Salut Carlos III, "a Espanya investigar sempre ha estat heroic. I innovar és kafkià".
Però més enllà d'aquest problema, com fer que l'escalada constant de preus en els fàrmacs no perjudiqui al pacient? Tant per Nieves Mijimole com per a Gabriel Capellà, responsable del Programa d'Innovació en el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, una possible millora passa pels cada vegada més freqüents acords per resultat, en els quals l'hospital només paga a la indústria si el seu fàrmac ha funcionat. Segons Francesc Mitjans, tot i que "cada vegada costa més desenvolupar un fàrmac, hi ha marge per al diàleg".